L’última vegada que esperava un correu d’aquesta mena, el vaig llegir a les 4 de la matinada. No en tenia ni idea de quan arribaria. O de si arribaria. Però el neguit em despertava cada parell d’hores. En contra de totes les recomanacions de la desconnexió laboral, tenia el mòbil a la tauleta de nit, ben a prop meu. “We are delighted to offer you the position…”. Evidentment, ja no vaig poder dormir més. Vaig sortir a córrer a les 5 del matí. 2014. Tocava marxar dels Estats Units i anar-se’n a Londres.

Tres anys després, la situació es repetia. En principi, en aquesta vida de rodamón que és l’acadèmia, se’ns diu (de fet, algú ens ho diu?) que cal saber conviure amb la incertesa. Amb aquell interrogant perpetu en el calendari sobre la teva situació laboral i personal. El món acadèmic d’avui ja no és aquell lloc en què immeditament després de doctorar-te, o fins i tot abans de presentar la tesi, tenies una posició fixa en la mateixa institució. Per sort, d’altra banda. Prou malament estan les coses. En fi, la qüestió va anar de la manera següent: – Julian (company de despatx): “Toni, el mòbil se t’ha il·luminat, tens un correu” (sí, en Julian era de fer pauses i quedar-se mirant-te sense dir res. L’acadèmia genera éssers peculiars). “És un plaer comunicar-te que el comitè t’ha seleccionat”. En aquell moment, podia pensar moltes coses, però només en vaig pensar una: “collons!”. La prosa, la deixem per un altre dia.

I així va ser com vaig iniciar la meva etapa com a professor lector (assistant professor) al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Per aquells que no ho coneguin, aquesta representa l’inici de l’etapa “adulta” de qualsevol investigador. “Adulta” en termes formals i no d’edat perquè, per desgràcia, és una etapa que a casa nostra s’inicia, generalment, tard en edat i quan la carrera investigadora ja fa temps que s’ha iniciat. És una etapa “final” després de la teva etapa de “formació”. Aquesta comença amb el màster (1-2 anys), el doctorat (3-4 anys) i, un cop acabes, vas encadenant contractes postdoctorals (en el meu cas, 2 anys a Stanford i 3 a la LSE) fins que el “job market” et somriu i aconsegueixes la tan preuada plaça. No és un camí que sigui comú arreu. Al món anglosaxó és força habitual saltar directament del doctorat a la plaça d’assistant professor. A molts altres llocs d’Europa aquest salt no es produeix i, en canvi, has de convertir-te en postdoc. A alguns països, com el nostre, aquesta etapa entre el doctorat i la plaça és tan habitual que es converteix en una mena de llimb en què centenars de persones s’hi acumulen, encadenant contractes post-PhD, tot sovint precaris, i esperant que s’obri alguna plaça en el sistema universitari. Un cop obtinguda la plaça, però, no és el final del camí (ho és mai?): per endavant queda la plaça d’agregat—per obtenir-la cal, entre moltes altres coses, l’aprovació d’un tribunal extern—i, si s’escau, la de catedràtic—i això ja son figues d’un altre paner.

Encara que l’estabilitat no arriba del tot fins l’estadi d’agregat (amb una mica de sort, succeirà, en el meu cas, ben entrats els quaranta anys), el cert és que, personalment, amb l’obtenció d’aquesta plaça, tinc una certa sensació de tancament d’etapa. Per aquest motiu—bé, i perquè és estiu—he decidit explicar les meves vivències i, de pas, fer una avaluació crítica de la trajectòria que he seguit. Es tracta d’una avaluació crítica en el sentit que ho deia Nietzche: el de l’autocrítica, personal i col·lectiva. La reflexió d’allò que m’ha/ens ha portat a ser com som.

Un avís d’entrada: la de sota és la meva visió personal, la qual és fruit de la meva experiència particular i, potser, una experiència generacional. No pretenc generalitzar ni dir que el meu camí és el millor (de fet, en molts sentits, ans al contrari!). Només ofereixo algunes vivències per tal que futurs politòlegs o politòlegues que volen dedicar-se al món universitari tinguin una guia a partir de la qual prendre les seves decisions. Decidir sobre allò que volen fer i, potser encara més important, sobre allò que no volen fer. Els errors hi seran (i benvinguts seran), però cal minimitzar-los i, sobretot, aprendre’n. Ah, i ja que em poso reflexiu, deixo anar alguns suggeriments per millorar com a col·lectiu.

Decidir fer la tesi doctoral

Un dels primers grans dilemes als que em vaig enfrontar era el de fer o no la tesi doctoral. Avui, això, em sona a prehistòria. Però una cosa clara puc dir: en aquell moment, la carrera acadèmica m’era quelcom totalment desconegut. A la vida sempre he intentat no triar molt i, sobretot, que la tria fos curta, per si de cas ho podia redreçar. Però ara la decisió era diferent, més estratègica, que dirien avui en dia. I m’hi vaig acabar llençant. Per què? Suposo que la decisió es troba en un punt intermedi entre el repte, la passió i els amics. Sobretot els amics. I vaig començar a les palpentes. Recordo endinsar-me en els diferents debats de la literatura i acabar aclaparat al cap de pocs minuts. Mirant enrere, crec que és una etapa en què el tutor (o, en el meu cas, els tutors) juga un paper fonamental: et guia, t’ajuda a destriar el gra de la palla i et posa terminis i objectius assolibles. Iniciar-te en la recerca d’un tema que, sovint, té dècades o fins tot segles de tradició, requereix de guiatge, sobretot en l’etapa inicial.

Un dels grans problemes del doctorat a casa nostra és la manca de suport econòmic. Hi ha (molts) pocs recursos i els que hi ha son extremament competitius—i alguns altres no son tan competitius, però inassolibles, però per altres motius que ara no venen al cas. Fer la tesi sense finançament, treballant a mitja jornada, com és el que vaig fer jo durant un temps, no és una bona idea. La tesi requereix esforç, concentració i una combinació d’obsessió i persistència malaltissa. Si ara pugués viatjar en el passat i canviar alguna cosa, potser canviaria això. Em refereixo a la persistència malaltissa, esclar.      

Per què estic fent això?

LA PREGUNTA (així, en majúscules). Fer la tesi doctoral implica passar-se tres o quatre anys estudiant un mateix tema, des d’angles diversos. Tot sovint, quan et penses que tens una part del projecte encarat, aprens nous mètodes, o descobreixes una literatura nova, la qual cosa provoca que hagis de tornar a començar. Passa una, dues, tres…moltes vegades! Això genera un cicle de daltabaixos emocionals que, sovint, et fan dubtar si allò que estàs fent val la pena. I tot plegat succeeix en un context en què l’investigador és amo de la seva pròpia feina i horari, la qual cosa significa, en el meu cas, que les jornades laborals s’acaben eternitzant. Amb tot, més enllà de ser capaç de descansar (jo reconec, perquè m’ho diu la Marina, que encara no n’he après), és important recordar que tota investigació, fins i tot la que es publica en les millors revistes, és millorable. Quan vaig decidir dedicar la meva vida a l’acadèmia, em va ser de molta utilitat entendre-ho tot plegat com un procés. Res és definitiu. La tesi és part del procés, com ho són tota la resta de projectes. En el meu cas crec que vaig arribar a controlar els daltabaixos emocionals ràpidament, però pel camí he vist a molts companys i amics que han patit molt més en fer-ho. Alguns d’ells ho han arribat a deixar per culpa de la pressió. No tinc clar que el sistema universitari en el que vaig créixer com a estudiant de doctorat estigui preparat per tractar aquestes qüestions i, pel que sé, l’actual tampoc. Una mica més d’humanitat no ens aniria malament.

En aquest procés de cicles, a més, s’hi afegeix el fet que la nostra feina està sent constantment jutjada per la comunitat. Presentar la teva recerca en conferències, congressos o seminaris implica exposar-se a idees positives, amistats o projectes, però també a crítiques constants a la feina que fas. A vegades, aquesta crítica és molt intensa. “Enfrontar-se” a una aula de 20-30 o més persones no és una cosa fàcil. Recordaré sempre quan, al GSB d’Stanford, just abans de començar la meva presentació, un assistent em va fer la primera pregunta, amb to agressiu i directe. No vaig entendre res. Encara no havia començat a parlar! Es veu que hi havia una paraula a la primera diapositiva que li generava dubtes…

Per sort, l’agressivitat en el món de la ciència política no ha assolit els nivells d’economia, però sovint hi ha tics que s’hi aproximen. A més, el biaix de gènere hi és sempre present: quan la presentadora és una noia, l’agressivitat sol multiplicar-se. He vist a companyes meves amb llàgrimes als ulls durant les presentacions. Les he vist destrossades després de presentar. Hi ha pocs moments en què he odiat més la disciplina que aquests. Per desgràcia, aquests fòrums molta gent els utilitza per vendre el seu producte, treure el seu ego a passejar i, ras i curt, destruir un possible competidor. Aquesta és una realitat que hi és i hi serà. Cal aprendre a conviure amb ella. Canviar-la, sí, però quan ets estudiant de doctorat, o postdoc, poc pots fer per canviar-la. Amb perdó pel fatalisme, però cal aprendre a conviure-hi.